domingo, 29 de marzo de 2015

EXTRAÑAS PALABRAS





Tres poemes del llibre Extrañas palabras. Germinal. Encuentros literarios (1997)



NO IMPORTA

Porque la voz no escuchada
existe ya en tu memoria,
y la palabra remota que nadie dijo
pervive exacta en manos del azar.
Porque tal vez vuelves a crearte
en un sueño ficticio y fallido
que podría ser la verdad que te piensa.

Si ha de morir en tu boca
el nombre desatinado de las cosas.
Si no puedes pronunciar el apelativo
de todo cuanto inventas sin propósito.
Y nada entre lo creado te pertenece,
quizá no debieras aspirar a más vida.

Pero tus ojos desentrañan aquello
que toda niebla oculta: miedo.
Mas no reside en tu piel su temblor,
el soplo aleve de los días donde anida.
Pues no importa, nada importa

y tú lo sabes más allá de cualquier duda.

                     ****

NADA
Cuando yo no esté.
Cuando me pierda
en esta selva de luz inútil.
En esta desconfianza
de paredes que inventan
la blancura de la nada.
Cuando un puñado de aire
banalice esta esencia fugaz
de una tarde grana.

Persistirá la noche
sobre alfileres sombríos.
Se irá derramando el alba
con su liviana tristeza.
Quedará el silencio resucitando
premura de voces ocultas.
Seguirán todas las cosas
bebiendo la necesidad
que justifica su ámbito.

Cuando entre la nada
yo sólo sea la nada.

          ****

HAY UN FOSO


Siempre hay un foso en la mañana
donde solemos perdernos vulnerables,
abatidos por el  ritmo que impone el día.
Donde caemos mediadas las horas
ya tan sólo por sumisión, desconociendo
el gota a gota que podría salvarnos.

Existe una niebla y su alevosa humedad
en cada acera que nos asedia.
Esa clase de tristeza
que va trepando precisa, impasible,
hacia baluartes que pronto claudican
en la inercia que nos viste de palabras.

Hay un descomunal foso
en el sueño que una noche nos inventó.
Donde nos arrebatamos en desmesuras
nutriendo la gran oquedad que nos vive.
Donde sufrimos esta pequeñez
de sentirnos sólo carne y engañarnos
dibujando levedad en el aire.



jueves, 26 de marzo de 2015

EL COSTUM DELS CREPUSCLES

Dos poemes de El costum dels crepuscles (Germania 2014)

L’enyorança és un ocell que vola sota
les últimes llampades del sol,
el soroll d’una vesprada en allunyar-se
entre  converses aferrades a l’asfalt,
la remor del vent sobre els vidres.

És anar de pasada pels indrets
on l’absència reompli els buits,
és descobrir de sobte un repic de campanes
soterrades pel costum del vespre.

L’enyorança és una llàgrima
que mai no acaba de caure.

              ****

Poema gravat per l'autora:

L'enyorança. M. Carmen Sáez


              ****
Ja estic als braços del silenci
que més m’estime i anhele,
on els planys de la vesprada en nàixer
són una cançó mussitada pel vol
d’un estornell, somni
de l’instant per escriure.

Ja resta la dona immòbil
al cantell on s’entrecreuen
totes les vessants lliscades des de l’alba.
Les hores clouen la inquietud,
i traspuen les darreres
gotes d’una llum farcida d’enyor.

El capvespre s’allarga lligat
a l’ombra dels objectes.
Roba estesa com un cos desvalgut.
Herbes rebels a la calma.
El soroll inevitable del plàstic.
La vida que calla i inventa un somriure.



Presentació de El costum dels crepuscles a Ca Revolta, Poesia per la revolta, a càrrec del poeta Ramon Guillem, recital de dones poetes: Marisol González, Isabel Garcia Canet, Núria Cadenes, Joana Navarro, Rosa Roig, Mari Carme Arnau.



Presentació a Almussafes, a càrrec de Marc Granell, qui també féu el pròleg, recital de: Ezequiel Castellano, Juan Luis Bedins, Joanvi Cubedo (Tio Vicent) Mar Busquets, Josep Maria Bullon, Josep Antoni Fluixà, Josep Chaqués, els músics Joan Carles Orts i Joan Carles Guisado
Més informació:
Presentació El costum dels crepuscles. El Punt Avui


CERCANT OCELLS D'AIGUA

Dos poemes del llibre Cercant ocells d'aigua, premi Ciutat de Torrent 2008 (Tabarca 2009)

TRESORS DE PAPER

Òbric finestres i descorde oblits.
Enfile agulles de temps
trepitjant-me la pell.

Somie matinades i enyore crepuscles.
Arreplegue tellines de colors
a la vora dels dies perduts.

Em calle paraules i cride pensaments.
Agrane tresors de paper
mentre un ocell em rosega el cor.

Amuntegue solituds i malbarate pretensions.
Desperte cadells ferits
alenant entre rius de fang.

 ------------------------------------

LA VIDA EN UNA GOTA

Tinc un món tan petit
dormint-me al puny
que podria ofegar-lo
amb una gota de rosada.

Una vida que cap dins d’un didal
fent tremolins a les butxaques
i res costaria tallar els fils
que la belluguen fins a desgastar-la.

Somnis nascuts de rialles
per tancar dins d’una capsa
on amuntegue papers grocs
d’encanteris i frases envellides.

Quatre pensaments orbitant
pel desordre del buit que m’envolta
s’estavellen contra murs
de llars que no m’acullen.

miércoles, 25 de marzo de 2015

EVOCACIÓ DE LA FUGACITAT.






EVOCACIÓ DE LA FUGACITAT 
M. Carmen Sáez
 Col·laboració en el llibre Sexduïts i sexduïdes, Edicions Bromera, Falla Corea de Gandia.2014

El paisatge s’esmuny darrere les finestres del tren i li arrabassa la mirada. No veu res del que va quedant enrere, només evoca allò que ha de viure d’ací a no res; els petits detalls de cada record. La retrobada, els ulls que coven la carícia promesa, el primer somriure que s’escola i assoleix els llavis de l’altre. El tacte abrusador dels dits acurats i lents, la llengua solcant els camins d’una pell fiblada pel desig. Aquest devessall  de salives barrejant-se li bramula a l’entrecuix, la fam suprema.
Sempre és així, els pensaments malden per retenir i gaudir el cos lliurat. Les hores que l’apropen a l’instant de la nuesa frec a frec són el plaer il·limitat, la invenció d’un món on esclata el deler com un al·luvió que arrossega els sentits i deslloriga el seny.  Sap amb tota certesa que, arribat l’esfondrament, l’abandó de l’un sobre l’altre, tot ha de ser talment la fugacitat d’un estel.
No li cal tancar els ulls per rememorar la delectança que ha d’aconseguir al final del viatge. La meravella en descobrir, a poc a poc, les minúscules contrades de la carn delejada, els indrets que pot recórrer de memòria i de lluny estant. La promiscuïtat dels primers moments de proximitat al cau de l’ascensor, el desfici de les mans grapejant sota la roba, boques fregant-se amb la desesperació d’una estima clandestina. A cada pam s’hi vessa amb una tremolor que li desboca la roentor del sexe. L’un assegut al sofà i l’altre a cavall davant per davant, els esguards  acaronant-se complaguts, les carícies en un degoteig que els esgarrifa i els accelera.

Ara, mentre llisca cap a l’encontre adelerat, el fueteja l’ànsia i vol que el temps s’apresse, tot i saber que cap de les sensacions que l’esperen ha de ser com aquest joc d’anhelar al qual amb tanta fruïció s’entrega. 

viernes, 20 de marzo de 2015

ILLA RETROBADA



2  poemes del llibre Illa retrobada (Onada Edicions 2010) Premi Josep Maria Ribelles Vila de Puçol 2009.










M’inventaré un cel impossible
i de sobte tindré el que vull.
Allí la nit se’m farà primavera,
blanca onada on m’he de rentar
les mans ferides.

Tancaré els punys per  arreplegar
somriures en llavis de matinada.
Els dits seran acer en lluita,
continent immens de mirades
sense mollons al seu avanç.

Estendré vespres amagant petits
secrets que reomplin la vida.
Núvols lents baixaran a les teulades,
amplària que ofega el vertigen

enyorant la promesa de la pluja.
                 ***

Tinc una illa d’esquena al món
on m’arrupisc pell i aigua,
dits, braços, el cos encadenat
a l’arbre que desitge i em cobreix.

Sal d’una mar per beure,
degoteig de llum que em llaura
cada minúscul bocí del que sóc
i em du a frec del meu cel.

Els ulls fregant  el camí per on
la meua sang transita,
frisant-me al primer tracte.
 Ja som foguera de la matinada.


PRESENTACIÓ DEL LLIBRE A LA SEU DE LA INTERSINDICAL DE VALÈNCIA. 11 DE MARÇ 2015

La presentació fou a càrrec de la poeta Marisol González. Després tinguérem un recital de les periodistes de Canal 9: Amàlia Garrigós, Lola Bañón, Xelo Miralles, Maria Josep Poquet, així com l'autora i Dolors Jimeno, responsable de la secció cultural del sindicat.



QUAN LA NIT GUSPIREJA (Col•laboració falla La Marina. Port de Sagunt. 2015)


QUAN LA NIT GUSPIREJA
 (Col·laboració  falla La Marina. Port de Sagunt. 2015)

M. CARMEN SÁEZ

Aquest guspireig de ponent que cendreja l'escorça li provoca unes llàgrimes només físiques, però tot seguit hi esdevenen aflicció que li brolla des del moll de l'os. La frisança de la foguerada li serveix de subterfugi, no pot tolerar que ningú puga veure els glòbuls líquids sobre la pal·lidesa del seu rostre. Una tènue brisaina li remena els cabells, li rebleix el cos d'una primavera feta d'espurnes que principien a crepitar  rebels entre la fressa de la multitud que ha envaït la ciutat. Sent massa a prop la calidesa de la gentada, fins i tot alguna corpenta li frega suaument la pell nua dels braços i no li n'agrada la sensació, ara el que vol és distanciar-se del fet de sentir-se humana, carn.   
Enfront de l'Estació del Nord la dona absent contempla el foc, escolta els coets. Per imitació aixeca el cap i observa l'anyil fosc, una munió de llums i línies acolorides ablamen aquesta mena de pissarra curullada de contaminació lumínica. Per un moment s'hi deixa embadalir, l'esguard en foragita els bocins que li abranden les contrades porugues del cor. Allà dalt espeteguen mirades pàrvules i davant les pupil·les se li drecen els corriols on un dia fou feliç. Però la benaurança no li basteix aquest bri d'alegria ni el cantell d'un xavo rovellat.
Les purnes s'enlairen en la nit d'aquesta immensa urbs, perden la força i són una espècie de pessics glaçats sobre l'ànima. Si ella poguera abrusar així les imatges que la pertorben tot seria més fàcil. Sap que allà on siga després del pelegrinatge que l'espera, no podrà oblidar aquestes fogueres  on es deixata el cossatge de la mort amb la renovació. A pleret sent que una petita fortalesa se li va arrelant a dins, la dona agosarada que sempre fou s'hi encoratja  i veu les coses una mica més clares, com un somriure que ella farà servir al seu favor.
Ho ha perdut tot al món, d'ací a no res agafarà un tren mig buit, se n'anirà ben lluny d'ací, d'aquesta gatzara que també expugnarà els vagons de tornada  als pobles de les rodalies, però ella no té un lloc a què tornar. Ací comença una nova vida, l’espera una terra, una llengua ben diferent a la de la seua infantesa. Vol assagetar el nervi de l'enyorança, no es pot permetre el luxe d'emportar-se el caliu d'una llar a què ha deixat de pertànyer. Ara ha d'escriure rutes novelles sobre uns rails que grinyolen acomiadaments  massa luctuosos.
La dona absent aprofita la distracció de la turba per entrar a l'estació, a les intimitats d'un indret que roman en silenci. Poques vegades l'ha poguda veure així i se n'aprofita, li serveix per asserenar-se, torcar-se la humitat que li la traspua la pell galtes avall. Amb tota la calma del món camina per l'andana. L'home uniformat li n'agafa el bitllet i li permet l'accés al compartiment d'un comboi on, per un instant, se sent com a l'única passatgera. Demà desclourà els ulls sota un cel força diferent, estrenarà una vida que ha d'aprendre a estimar com aqueixa que n'ha gaudit fins ara.
Continua escoltant els espetecs de la pólvora, a la dermis se li arramba la tebior que li salteja l'ànim. Una mena d'exultació li apressa la sang. Ni tan sols veu els passatgers quan comencen a omplir el lloc. Ella és filla de la llambregada que en aquest moment ha decidit assolir, i l'abandona indolent i desguarnida envers l'horitzó. El tren ha encetat el seu camí i ha triat per ella. A poc a poc la basarda es deixata amb el brogit que resta enrere.