Des de la remor del vent
La mirada fixa sobre els instants quotidians, la contemplació de tot allò que canvia d’una manera lenta, minúscula, invisible: estats d’ànim al bell mig de la solitud. És com beure a glops lents el silenci quan roman als braços de l’atzur romput del crepuscle. És la poesia de la serenitat, la calma d’anar i vindre al poema amb l’esguard nu i rebre els seus esguits de vida secreta. És escoltar la veu que ens rondina a dintre.
Racons
- Página principal
- Teatre
- Poesia
- Narrativa infantil i juvenil
- Entrevistes
- La remor del vent
- Projectes especials
- Recitals de poesia
- Els llibres de l'Argila
- Poemes esparsos
- HISTÒRIA L'ARGILA TEATRE
- Altres
- ANIMACIÓ CULTURAL
- Han parlat dels meus llibres
- La Veu del País Valencià
- Les gallinetes de dol
- Contacontes

sábado, 5 de enero de 2019
lunes, 19 de noviembre de 2018
domingo, 26 de agosto de 2018
lunes, 16 de julio de 2018
martes, 3 de julio de 2018
viernes, 15 de junio de 2018
jueves, 29 de marzo de 2018
PRIMAVERA DE GEBRE
M. CARMEN SÁEZ LORENTE
29 de març 2018
Per què somriem? Som com els ocells, si deixen de bellugar les ales moren de fred. A la celístia, esgarrapades de fum. Aquesta incertesa que du el vent allunya la pluja. Els carrers dels pobles, de les ciutats, tenen els records gravats sobre la pedra que els conforma. Contemplem finestres, la fesomia de l’enyor, veiem passar trens grocs al vespre marcit. Les llambordes acabalen petjades sobre la pell.
Ens diem que estem bé i tot seguit encetem a plorar. La mentida no conforta si restem ferits com la soca de l’arbre agonitzant. De vegades hem de relatar tant de dolor que oblidem la paraula adient.
Retornem a la primavera amb el cor encara gebrat, amb una estranya dolçor sobre l’albada, assedegats d’una tebior que ens eriçona la mirada. Reviscola la maragda sota els ciclons del capvespre. La nostàlgia és un crim de l’ànima. Nodrim el costum de la ceguesa i cantem els sonets d’una manera desafinada i grollera.
L’hivern ens ha arrabassat el somriure, ara inventem vides de gats dins de la nit, tresors amagats als jardins d’Utiel, fantasia alienígena al Barranco de la Hoz, on el Caroig espetega encanteris verdosencs i el silenci és un bram salvatge de la sang.
Anem a la recerca dels mots que llisquen, defugim éssers eixuts. Ara, l’estimat ruixim. Hui podríem tocar amb els dits la volta del cel. L’instant en què la llum ens allibera. La màgia de la rosada, el sabor d’una magrana.
M. CARMEN SÁEZ LORENTE
29 de març 2018
Per què somriem? Som com els ocells, si deixen de bellugar les ales moren de fred. A la celístia, esgarrapades de fum. Aquesta incertesa que du el vent allunya la pluja. Els carrers dels pobles, de les ciutats, tenen els records gravats sobre la pedra que els conforma. Contemplem finestres, la fesomia de l’enyor, veiem passar trens grocs al vespre marcit. Les llambordes acabalen petjades sobre la pell.
Ens diem que estem bé i tot seguit encetem a plorar. La mentida no conforta si restem ferits com la soca de l’arbre agonitzant. De vegades hem de relatar tant de dolor que oblidem la paraula adient.
Retornem a la primavera amb el cor encara gebrat, amb una estranya dolçor sobre l’albada, assedegats d’una tebior que ens eriçona la mirada. Reviscola la maragda sota els ciclons del capvespre. La nostàlgia és un crim de l’ànima. Nodrim el costum de la ceguesa i cantem els sonets d’una manera desafinada i grollera.
L’hivern ens ha arrabassat el somriure, ara inventem vides de gats dins de la nit, tresors amagats als jardins d’Utiel, fantasia alienígena al Barranco de la Hoz, on el Caroig espetega encanteris verdosencs i el silenci és un bram salvatge de la sang.
Anem a la recerca dels mots que llisquen, defugim éssers eixuts. Ara, l’estimat ruixim. Hui podríem tocar amb els dits la volta del cel. L’instant en què la llum ens allibera. La màgia de la rosada, el sabor d’una magrana.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)