Mentre esperem la llum a dins covem desesperances, potser un poema esbargirà el neguit.
És fàcil recomençar lluny d’ací,
quedar-t’hi és encarar les nafres,
repetir-les, descloure-les a cada pas,
i els covards no se n’assabenten mai.
De vegades necessites allunyar-te dels pobles,
de les campanades eternament dringant.
Al capvespre la ciutat es fa lenta, de sobte
tot és quietud, la tristesa camina amb tu,
entre el vent sota
el sol gebrat.
L’home de l’acordió amuntega massa anys
i vessa marriment per les llambordes.
Avança la calma que sotraga el cos
per les arestes fugisseres i punitives
d’aquest dimecres enquistat en febrer
com una eruga que travessa el terra
a còpia de tenacitat
suïcida.
Les sabates s’arrengleren escadusseres
darrere els vidres, la noia descalça
ensinistra els moments malaguanyats.
Penses roselles mentre les veus de l’est
esventren el vespre marcit i dolorós.
M. CARMEN SÁEZ
Seients buits que conserven la calidesa
d’una il·lusió bastida en el silenci.
La senyora de l’orient empara el cos abrinat del fill,
cova a dins l’esguard impregnat d’una saba poruga.
Aprens a caminar de bell nou, a defugir el devessall
de la remembrança esdevinguda neguit.
La gent enfronta els carrers a pèl,
sota el gotellim blavenc
del matí, l’orbe s’aixeca.
La petitesa dels dies sense ombra,
les voreres descurades sota l’aiguat,
la plaça d’un mercat, la fressa diària.
Assimiles el llenguatge, la manera de dir
aquesta dèria, i l’estima és una faula
de pàrvul somriure.
M. CARMEN SÁEZ
Hi ha dies escaients per congriar records,
paraules arrauxades que atien
les petjades dels jorns ja sebollits,
mirades que no volguera encetar.
En la tristesa es perfila la figura
de gebre que la brisa empaita,
allò que caminava ací ha esdevingut
un erm d’absències.
No vull ser la corpenta de la nit,
el pètal esquinçat de l’ombra,
no he de pair el crepuscle corprenedor.
Percace els mots, la sang que els amara,
em neguiteja l'esdevenir de la desferra.
M. CARMEN SÁEZ
No hay comentarios:
Publicar un comentario