M. CARMEN SÁEZ LORENTE
29 de març 2018
Per què somriem? Som com els ocells, si deixen de bellugar les ales moren de fred. A la celístia, esgarrapades de fum. Aquesta incertesa que du el vent allunya la pluja. Els carrers dels pobles, de les ciutats, tenen els records gravats sobre la pedra que els conforma. Contemplem finestres, la fesomia de l’enyor, veiem passar trens grocs al vespre marcit. Les llambordes acabalen petjades sobre la pell.
Ens diem que estem bé i tot seguit encetem a plorar. La mentida no conforta si restem ferits com la soca de l’arbre agonitzant. De vegades hem de relatar tant de dolor que oblidem la paraula adient.
Retornem a la primavera amb el cor encara gebrat, amb una estranya dolçor sobre l’albada, assedegats d’una tebior que ens eriçona la mirada. Reviscola la maragda sota els ciclons del capvespre. La nostàlgia és un crim de l’ànima. Nodrim el costum de la ceguesa i cantem els sonets d’una manera desafinada i grollera.
L’hivern ens ha arrabassat el somriure, ara inventem vides de gats dins de la nit, tresors amagats als jardins d’Utiel, fantasia alienígena al Barranco de la Hoz, on el Caroig espetega encanteris verdosencs i el silenci és un bram salvatge de la sang.
Anem a la recerca dels mots que llisquen, defugim éssers eixuts. Ara, l’estimat ruixim. Hui podríem tocar amb els dits la volta del cel. L’instant en què la llum ens allibera. La màgia de la rosada, el sabor d’una magrana.
