lunes, 30 de mayo de 2016

LA REMOR DEL VENT





http://www.elperiodic.com/almussafes/noticias/441852_almussafes-presenta-%C3%BAltima-obra-escritora-poeta-actriz-carmen-s%C3%A1ez.html







 
                                      


Lliurament de  La remor del vent a la Biblioteca  Pública  d'Almussafes. En companyia de David  Vidal editor del llibre. (El Petit  Editor ) i de Fátima Manssir i Ana  Kassia Peixoto,  les  meues aprenents de valencià del Voluntariat  pel Valencià 

La remor del vent són esguits de vides anònimes que aparegueren cada divendres al diari El Punt Avui entre agost de 2013 i desembre de 2015. Ara els publica l'editorial de Carcaixent El petit Editor (2016) La primera presentació del llibre serà a la LI Fira del Llibre de València.


jueves, 5 de mayo de 2016



El tràmit de la llum s’emmotlla
en les ales dels corriolets,
s’hi tomba per veure passar l’anyil
i s’eixampla la roentor de l’arena.

La pols fa tentines, picarols del buit,
el capvespre malda per romandre,
tot seguit una cuca de llum
extingida en el temps.

Els mots es propaguen al pit,
impregnen la tija d’una azalea,
mostren els viaranys del foscant,
resten decebuts en l’arrel del silenci.



martes, 7 de abril de 2015

LAS HABITACIONES SECRETAS


Dos poemes del llibre  LAS HABITACIONES SECRETAS. M. Carmen Sáez.  (Edicions 96. 2000)

DEJA QUE
Deja que la tarde añore
las vitrinas del alba.
Que se apoye en la noche
y sus confines
para seguir alentando sin dolor.

Deja que te sigan pensando los días,
haciendo de ti un relato previsible.
Que, en lo más abrupto de la esperanza,
alguien pronuncie tu nombre
sin huella de quebranto.

Deja que aprenda a mirarte
desde la batalla que soy.


          ****

LA LUZ DE LA LLUVIA
La luz de la lluvia
duerme en mis ojos
escuchando la voz
          de los muertos.
Aguarda la llegada
del presagio  caído
en la memoria
de  noches ásperas.

La luz del tiempo
es una secuencia inmóvil
de los jirones
pálidos que envuelven
 caricias crepusculares.

Un rastro de espectros
buscando las claves del sueño.
Los días bárbaros del olvido.




domingo, 29 de marzo de 2015

EXTRAÑAS PALABRAS





Tres poemes del llibre Extrañas palabras. Germinal. Encuentros literarios (1997)



NO IMPORTA

Porque la voz no escuchada
existe ya en tu memoria,
y la palabra remota que nadie dijo
pervive exacta en manos del azar.
Porque tal vez vuelves a crearte
en un sueño ficticio y fallido
que podría ser la verdad que te piensa.

Si ha de morir en tu boca
el nombre desatinado de las cosas.
Si no puedes pronunciar el apelativo
de todo cuanto inventas sin propósito.
Y nada entre lo creado te pertenece,
quizá no debieras aspirar a más vida.

Pero tus ojos desentrañan aquello
que toda niebla oculta: miedo.
Mas no reside en tu piel su temblor,
el soplo aleve de los días donde anida.
Pues no importa, nada importa

y tú lo sabes más allá de cualquier duda.

                     ****

NADA
Cuando yo no esté.
Cuando me pierda
en esta selva de luz inútil.
En esta desconfianza
de paredes que inventan
la blancura de la nada.
Cuando un puñado de aire
banalice esta esencia fugaz
de una tarde grana.

Persistirá la noche
sobre alfileres sombríos.
Se irá derramando el alba
con su liviana tristeza.
Quedará el silencio resucitando
premura de voces ocultas.
Seguirán todas las cosas
bebiendo la necesidad
que justifica su ámbito.

Cuando entre la nada
yo sólo sea la nada.

          ****

HAY UN FOSO


Siempre hay un foso en la mañana
donde solemos perdernos vulnerables,
abatidos por el  ritmo que impone el día.
Donde caemos mediadas las horas
ya tan sólo por sumisión, desconociendo
el gota a gota que podría salvarnos.

Existe una niebla y su alevosa humedad
en cada acera que nos asedia.
Esa clase de tristeza
que va trepando precisa, impasible,
hacia baluartes que pronto claudican
en la inercia que nos viste de palabras.

Hay un descomunal foso
en el sueño que una noche nos inventó.
Donde nos arrebatamos en desmesuras
nutriendo la gran oquedad que nos vive.
Donde sufrimos esta pequeñez
de sentirnos sólo carne y engañarnos
dibujando levedad en el aire.



jueves, 26 de marzo de 2015

EL COSTUM DELS CREPUSCLES

Dos poemes de El costum dels crepuscles (Germania 2014)

L’enyorança és un ocell que vola sota
les últimes llampades del sol,
el soroll d’una vesprada en allunyar-se
entre  converses aferrades a l’asfalt,
la remor del vent sobre els vidres.

És anar de pasada pels indrets
on l’absència reompli els buits,
és descobrir de sobte un repic de campanes
soterrades pel costum del vespre.

L’enyorança és una llàgrima
que mai no acaba de caure.

              ****

Poema gravat per l'autora:

L'enyorança. M. Carmen Sáez


              ****
Ja estic als braços del silenci
que més m’estime i anhele,
on els planys de la vesprada en nàixer
són una cançó mussitada pel vol
d’un estornell, somni
de l’instant per escriure.

Ja resta la dona immòbil
al cantell on s’entrecreuen
totes les vessants lliscades des de l’alba.
Les hores clouen la inquietud,
i traspuen les darreres
gotes d’una llum farcida d’enyor.

El capvespre s’allarga lligat
a l’ombra dels objectes.
Roba estesa com un cos desvalgut.
Herbes rebels a la calma.
El soroll inevitable del plàstic.
La vida que calla i inventa un somriure.



Presentació de El costum dels crepuscles a Ca Revolta, Poesia per la revolta, a càrrec del poeta Ramon Guillem, recital de dones poetes: Marisol González, Isabel Garcia Canet, Núria Cadenes, Joana Navarro, Rosa Roig, Mari Carme Arnau.



Presentació a Almussafes, a càrrec de Marc Granell, qui també féu el pròleg, recital de: Ezequiel Castellano, Juan Luis Bedins, Joanvi Cubedo (Tio Vicent) Mar Busquets, Josep Maria Bullon, Josep Antoni Fluixà, Josep Chaqués, els músics Joan Carles Orts i Joan Carles Guisado
Més informació:
Presentació El costum dels crepuscles. El Punt Avui


CERCANT OCELLS D'AIGUA

Dos poemes del llibre Cercant ocells d'aigua, premi Ciutat de Torrent 2008 (Tabarca 2009)

TRESORS DE PAPER

Òbric finestres i descorde oblits.
Enfile agulles de temps
trepitjant-me la pell.

Somie matinades i enyore crepuscles.
Arreplegue tellines de colors
a la vora dels dies perduts.

Em calle paraules i cride pensaments.
Agrane tresors de paper
mentre un ocell em rosega el cor.

Amuntegue solituds i malbarate pretensions.
Desperte cadells ferits
alenant entre rius de fang.

 ------------------------------------

LA VIDA EN UNA GOTA

Tinc un món tan petit
dormint-me al puny
que podria ofegar-lo
amb una gota de rosada.

Una vida que cap dins d’un didal
fent tremolins a les butxaques
i res costaria tallar els fils
que la belluguen fins a desgastar-la.

Somnis nascuts de rialles
per tancar dins d’una capsa
on amuntegue papers grocs
d’encanteris i frases envellides.

Quatre pensaments orbitant
pel desordre del buit que m’envolta
s’estavellen contra murs
de llars que no m’acullen.