QUAN LA NIT GUSPIREJA
(Col·laboració falla La Marina. Port de Sagunt. 2015)
M. CARMEN SÁEZ
Aquest guspireig de
ponent que cendreja l'escorça li provoca unes llàgrimes només físiques, però
tot seguit hi esdevenen aflicció que li brolla des del moll de l'os. La frisança
de la foguerada li serveix de subterfugi, no pot tolerar que ningú puga veure els
glòbuls líquids sobre la pal·lidesa del seu rostre. Una tènue brisaina li remena
els cabells, li rebleix el cos d'una primavera feta d'espurnes que principien a
crepitar rebels entre la fressa de la
multitud que ha envaït la ciutat. Sent massa a prop la calidesa de la gentada,
fins i tot alguna corpenta li frega suaument la pell nua dels braços i no li n'agrada
la sensació, ara el que vol és distanciar-se del fet de sentir-se humana, carn.
Enfront de l'Estació del
Nord la dona absent contempla el foc, escolta els coets. Per imitació aixeca el
cap i observa l'anyil fosc, una munió de llums i línies acolorides ablamen
aquesta mena de pissarra curullada de contaminació lumínica. Per un moment s'hi
deixa embadalir, l'esguard en foragita els bocins que li abranden les contrades
porugues del cor. Allà dalt espeteguen mirades pàrvules i davant les pupil·les
se li drecen els corriols on un dia fou feliç. Però la benaurança no li basteix
aquest bri d'alegria ni el cantell d'un xavo rovellat.
Les purnes s'enlairen en
la nit d'aquesta immensa urbs, perden la força i són una espècie de pessics glaçats
sobre l'ànima. Si ella poguera abrusar així les imatges que la pertorben tot
seria més fàcil. Sap que allà on siga després del pelegrinatge que l'espera, no
podrà oblidar aquestes fogueres on es deixata
el cossatge de la mort amb la renovació. A pleret sent que una petita fortalesa
se li va arrelant a dins, la dona agosarada que sempre fou s'hi encoratja i veu les coses una mica més clares, com un
somriure que ella farà servir al seu favor.
Ho ha perdut tot al món,
d'ací a no res agafarà un tren mig buit, se n'anirà ben lluny d'ací, d'aquesta gatzara
que també expugnarà els vagons de tornada als pobles de les rodalies, però ella no té un
lloc a què tornar. Ací comença una nova vida, l’espera una terra, una llengua
ben diferent a la de la seua infantesa. Vol assagetar el nervi de l'enyorança,
no es pot permetre el luxe d'emportar-se el caliu d'una llar a què ha deixat de
pertànyer. Ara ha d'escriure rutes novelles sobre uns rails que grinyolen
acomiadaments massa luctuosos.
La dona absent aprofita la
distracció de la turba per entrar a l'estació, a les intimitats d'un indret que
roman en silenci. Poques vegades l'ha poguda veure així i se n'aprofita, li
serveix per asserenar-se, torcar-se la humitat que li la traspua la pell galtes
avall. Amb tota la calma del món camina per l'andana. L'home uniformat li n'agafa
el bitllet i li permet l'accés al compartiment d'un comboi on, per un instant,
se sent com a l'única passatgera. Demà desclourà els ulls sota un cel força
diferent, estrenarà una vida que ha d'aprendre a estimar com aqueixa que n'ha
gaudit fins ara.
Continua escoltant els
espetecs de la pólvora, a la dermis se li arramba la tebior que li salteja l'ànim.
Una mena d'exultació li apressa la sang. Ni tan sols veu els passatgers quan
comencen a omplir el lloc. Ella és filla de la llambregada que en aquest moment
ha decidit assolir, i l'abandona indolent i desguarnida envers l'horitzó. El
tren ha encetat el seu camí i ha triat per ella. A poc a poc la basarda es
deixata amb el brogit que resta enrere.
No hay comentarios:
Publicar un comentario